Seaside Pier

Instal·lació. Sala Fortuny, Centre de Lectura, Reus. Març-abril de 2023

Els edificis de vidre i acer en la tradició del Crystal Palace anglès han proliferat arreu. Creat el 1851 com a seu de l’exposició universal de Londres, el Cristal Palace ha estat presentat com a epítom del capitalisme: un enorme contenidor de mercaderies que, en virtut de la seva transparència, esdevé una invitació al consum, un desplegament sense precedents del fetitxisme de la mercaderia. Molts altres palaus de vidre han poblat després les ciutats dels cinc continents, evolucionant cap a enormes blocs minimalistes de vidre i acer que sovint acullen corporacions transnacionals o entramats financers a gran escala. Hi ha una variant especialment suggeridora dels edificis inspirats pel Cristal Palace, també típicament britànica en el seu origen: els pier victorians. Ens referim a les construccions de caràcter recreatiu erigides dins del mar, a les que s’accedeix per una passarel·la o espigó construït sobre pilots de fusta. Al final del recorregut hi trobarem una sala de ball o un luna park.

En un context on proliferen les distòpies poc tranquil·litzadores i en que les dinàmiques del turbocapitalisme financer semblen fora de control, cobra sentit la imatge del pier com a palau de vidre sobre una base inestable i precària, a mercè d’ones i oratges. Mentre a fora es congria la tempesta de la distòpia, dins al pier les parelles ballen despreocupadament i demanen a l’orquesrta un darrer fox-trot.

Los edificios de cristal y acero en la tradición del Crystal Palace inglés han proliferado en todas partes. Creado en 1851 como sede de la exposición universal de Londres, el Cristal Palace ha sido presentado como epítome del capitalismo: un enorme contenedor de mercancías que, en virtud de su transparencia, se convierte en una invitación al consumo, un despliegue sin precedentes del fetichismo de la mercancía. Muchos otros palacios de cristal han poblado después las ciudades de los cinco continentes, evolucionando hacia enormes bloques minimalistas de vidrio y acero que a menudo acogen a corporaciones transnacionales o entramados financieros a gran escala. Existe una variante especialmente sugerente de los edificios inspirados en el Cristal Palace, también típicamente británica en su origen: los pier victorianos. Nos referimos a las construcciones de carácter recreativo erigidas dentro del mar, a las que se accede por una pasarela o espigón construido sobre pilares de madera. Al final del recorrido encontraremos una sala de baile o un luna park.
En un contexto en el que proliferan las distopías poco tranquilizadoras y en el que las dinámicas del turbocapitalismo financiero parecen fuera de control, cobra sentido la imagen del pier como palacio de cristal sobre una base inestable y precaria, a merced de olas y tempestades. Mientras fuera se gesta la tormenta de la distopía, dentro del pier las parejas bailan despreocupadamente y piden a la orquesta un último fox-trot.

Glass and steel buildings inspired by the english Crystal Palace can be found everywhere. Created in 1851 in order to host the Universal Exhibition in London, the Crystal Palace has been interpreted as the epitome of capitalism: a huge and transparent container of goods showing its content, and therefore becoming an invitation to consummerism, an unprecedented deployment of commodity fetishism. Many other crystal palaces have since been erected in cities on five continents, evolving into huge minimalist blocks of glass and steel that often house transnational corporations or large-scale financial networks. There is a particularly interesting variant of the buildings inspired by the Crystal Palace, also typically British in origin: the Victorian piers. Leisure buildings erected in the sea, which are accessed by a footbridge or jetty built on wooden piles. At the end of the pathway we will find a dance hall or a luna park.

In a context where worrysome dystopias become commonplace and where the dynamics of financial turbo-capitalism seem out of control, makes sense the image of the pier as a glass palace on an unstable and precarious base, exposed to waves and storms. While the dystopia storm threatens outside, inside the pier the couples dance carefree and ask the orchestra for one last fox-trot.