la ciutat nòmada. Alella flâneries. Can Manyé, Centre d’Art i Creació. Setembre-octubre de 2026
La vila d’ Alella, amb la diversitat de la seva morfologia urbana i la riquesa d’edificis patrimonials, evidencia la coneguda tesi de que l’espai urbà és com un palimpsest de temporalitats. En el cas d’Alella, una passejada d’uns pocs centenars de metres ens pot dur davant masies antigues, grans casalots noucentistes, viles modernistes, cases menestrals o edificis contemporanis de vidre i acer. Aquesta hipotètica passejada ens revela l’experiència del temps com a múltiple i heterogeni. A la idea inercial del temps com quelcom lineal, com un vector unidireccional que apunta sempre endavant, hi podem oposar la visió de que el temps, la història (les histories) i els modes d’experimentar-la son múltiples; no caminen necessàriament en una sola direcció. Mieke Bal, recuperant la noció foucaultiana d’heterocronia, proposa entendre aquestes formes d’experimentar la temporalitat com diverses línies de temps simultànies, en conflicte, en perpetu moviment. Una temporalitat transida també per l’anacronisme: discontinuïtat, salts, temps no successius que es barregen o superposen.
Vivim immergits en un procés de sincronització cronològica a gran escala en el temps del capital. Per contra, l’heterocronia permet distingir el temps hegemònic, amb els seus aspectes de dominació i control, i els temps “altres”. Des d’aquesta perspectiva, la juxtaposició de diferents temporalitats a l’espai urbà ens mostra el temps com a discontinuïtat, ens proporciona evidències d’aquest temps “altre”. No podem deixar d’intuir, en aquesta opció, un posicionament polític de resistència a un temps monocrònic, el temps global, marcat pels miratges de la tecnologia i el progrés.
Les arts visuals ens proporcionen tècniques, processos i modes de narrar penetrats per aquestes temporalitats alternatives que s’enllacen, integren o xoquen i entren en conflicte. Cabria evocar al Walter Benjamin del Llibre dels Passatges, que ens presenta el temps com quelcom obert, múltiple, amb possibilitats de ser completat i redefinit. No es tracta només de que el passat és present a la contemporaneïtat; el passat conté llavors dels futurs possibles que no es van materialitzar, vies alternatives sepultades pel relat dels vencedors.
Alella flâneries proposa un exercici per a explorar l’heterocronia: al seu origen hi ha quelcom tan simple i aparentment banal com un passeig per la ciutat. Una caminada de descoberta de la vila d’Alella. Caminada que, inspirant-se en els múltiples sentits del caminar a l’art i la literatura del segle XX, des de la tradició del flâneur a la deriva situacionista, du a terme una exploració lliure dels espais urbans, oberta a les percepcions subjectives i a les trobades i descobriments guiats per l’atzar. Podria definir-se com un transitar pels carrers de manera atenta, explorant conscientment cada racó de la ciutat per sentir-la com un ens viu. La deriva es pot documentar amb mapes, notes de camp, imatges fotogràfiques i dibuixos. En el cas que ens ocupa, a la instal·lació que es presenta a Can Manyé, l’ordre real dels carrers ha estat substituït per una disposició erràtica de passarel·les que uneixen maquetes d’edificis. Es tracta de representacions tridimensionals de cases o fragments de carrers d’Alella. El visitant hi reconeixerà la silueta de Can Cumella, Can Gaza, Can Serra, Can Pujadetes, Can Codina, o de cases menestrals de la plaça de l’església o del carrer del Mig. Edificis de cartró i fusta a manera de cases de joguina unides per passos elevats en un recorregut laberíntic que s’estén en l’espai de Can Manyé, suggerint la idea d’un deambular erràtic, construït a partir de trobades, descobertes, percepcions. Les passarel·les que connecten les cases travessen panells de paper amb imatges de rius que s’entortolliguen i s’encabdellen, al·lusiva a una temporalitat no lineal, lluny de la imatge arquetípica del fluir del temps com un riu que s’adreça de forma unívoca a un destí final.
